L'Emperadriu

Una figura majestuosa està asseguda, adornada amb vestidures riques i amb un aspecte reial, com si fos una filla tant del cel com de la terra. La seva diadema està feta de dotze estrelles, reunides en un cúmul radiant. El símbol de Venus apareix a l’escut que reposa a prop.

Davant seu, un camp de blat de moro madura, i al fons, una cascada flueix. El ceptre que sosté està coronat amb el globus d’aquest món. Ella representa l’inferior Jardí de l’Edèn, el Paradís Terrenal, tot el que està simbolitzat per la casa visible de l’home.

No és Regina Coeli, però continua sent el refugium peccatorum, la mare fructífera de milers. En certs aspectes, també ha estat descrita correctament com a desig i les seves ales, com la dona vestida amb el sol, com a Gloria Mundi i com el vel del Sanctum Sanctorum.

Tanmateix, no és, almenys en el càlcul habitual, l’ànima que ha assolit les ales, tret que tot el simbolisme s’interpreti d’una manera rara i poc convencional. Sobretot, representa la fecunditat universal i el sentit extern de la Paraula.

Això és evident, ja que no hi ha cap missatge directe donat a l’home com el que porta la dona; tot i així, ella mateixa no en porta la interpretació.

En un altre ordre d’idees, la carta de l’Emperadriu significa la porta o portal per on s’obté l’entrada a aquesta vida, al Jardí de Venus. El camí que condueix cap a l’exterior, cap al que hi ha més enllà, és el secret conegut per la Suma Sacerdotessa, i és ella qui el comunica als elegits.

La majoria d’atribucions tradicionals d’aquesta carta han estat simbòlicament incorrectes; per exemple, la seva associació amb la Paraula, la Naturalesa Divina, la Tríada i conceptes similars.